Theo Peeters.

L'Autisme és un tema gairebé tabú i misteriós per a la ciència actual. I Theo Peeters ens aporta una perspectiva humanista a l'hora d'entendre l'Autisme. La seva gran passió per aquest món no l'impideix poder parlar amb objectivitat y profunditat.
La seva inquietud al voltant de l'origen de les psicosis, conèixer la seva causa, si era ambiental o per alguna anomalia cerebral, el dugué a estudiar neurolingüística.
Un dels aspectes més rellevants sobre l'Autisme és la soledat. Una soledat molt especial. La soledat de l'Autisme és molt difícil d'entendre, doncs és la soledat de viure en un món que no comprens, és una soledat cognitiva, de pensament. És una soledat que neix i creix des de dins.
No n'hi ha prou amb els coneixements teòrics per penetrar en l'Autisme. És necessari escoltar als pares i també tenir una actitud humil i prou coratge per reconèixer que cada nen i nena amb Autisme és una persona amb Autisme única. Si has vist una persona amb Autisme has vist sols una persona amb Autisme, no has vist l'Autisme.

Les persones amb Autisme són pensadors visuals.
Entendre l'Autisme és trascendir la seva simptomatologia, és veure més enllà de la punta de l'iceberg, és observar allò que realment és important, allò que es troba dins; és entendre, per exemple, que els problemes de comportament estan relacionats amb la comunicació, la comprensió de l'entorn social, la imaginació i la percepció sensorial. És poder identificar que les accions reiteratives no responen sempre a comportaments obsessius, sinó mols cops funcionals, com així ho explica una noia:
"Jo volia ser acceptada com una persona normal, i probava moltes coses, cadascuna de les quals era rebuda d'una manera negativa, i em feia sentir com un zero a l'esquerra. L'única manera que trobava de consolar-me era tocant objectes de manera compulsiva, cosa que era vista com un comportament obsessiu i negatiu, quan en realitat era l'única manera d'evadir-me."

Adquirir un coneixement profund sobre l'Autisme implica realitzar adaptacions ambientals, oferir un marc educatiu que s'anticipi al temps i a l'espai, comptar amb una educació inclusiva, amb la que els nens i nenes amb Autisme tinguin els mateixos drets que els altres i puguin comptar amb programes individualitzats adaptats per a ells/es. ¿Veritat que no utilitzem les mateixes estratègires pedagògiques amb una persona amb ceguesa que amb una persona amb sordesa? Doncs si la majoria de les persones, nens i nenes, adolescents i adults, amb Autisme són "pensadors visuals", la seva educació hauria de ser visual.
Els nens i nenes amb Autisme són pensadors percerptius i tenen problemes i dificultats amb la conceptualització; això vol dir que si comprenen quelcom en un context determinat, no el poden extrapolar en un altre, no aconsegueixen generalitzar. Alguns d'ells, amb altes capacitats cognitives, aprenen a construir conceptes però no aconsegueixen alliberar-se de les dificultats a l'hora de comprendre els entorns socials. I aquesta és la part més difícil de desenvolupar. D'una manera exagerada podríem afirmar que a les persones amb Autisme els manca l'"instint social".

Comprendre l'Autisme des de dins és entendre que no hi ha cura. Acceptar, com diu Theo Peeters, que no és una malaltia i, fins i tot, preguntar-se ¿què hagués passat si Leo Kanner i Hans Asperger, pares de l'Autisme, haguèssin estat antropòlegs?
Ajudar a una persona amb Autisme des d'una visió social és entendre, com afirma el moviment de la neurodiversitat, que si un cervell funciona de manera diferent no significa que tingui una malaltia, així com també entendre que aquesta diferència pot significar una fortalesa. I aquesta afirmació ens porta a pensar en la possibilitat d'una revolució en l'ensenyament per a les persones amb Autisme, gràcies a la qual puguin desenvolupar els seus interessos, potencialitats i capacitats, eliminant la premissa tant i tant temps reiterada de què cal portar-los a la "normalitat". Una persona amb Autisme mai serà "normal". Les persones amb Autisme neixen amb aquesta condició, i les anomenades "normals" no tenen cap dret per canviar-les. Hem de construir un pont on s'hi trobin al centren tant les persones amb Autisme com les neurotípiques ("normals"), a través de la comprensió de cadascun sobre els seus propis límits.
Necessitem entar, adquirir i viure en una cultura on es respecti a l'altra persona, en un món on no mirem a les persones amb Autisme com a persones amb discapcitat o limitacions, sinó com a iguals que reclamen a la seva família, a l'escola i a la comunitat INCLUSIÓ, PARTICIPACIÓ, RESPECTE, COMPRENSIÓ DE LA DIVERSITAT I RECONEIXEMENT DE LA INDIVIDUALITAT.

Respecte als rols institucionals, Theo Peeters assenyala que les escoles s'equivoquen al creure fermament que tenen la gran responsabilitat en el maneig psicoterapèutic dels casos d'Autisme i Asperger. Qui de debò té el protagonisme és la família, que té elements de treball que sobrepassen tots els recursos educatius: l'amor, la quotidianitat, el vincle de les normes, de les diferents maneres de saber i fer en la vida quotidiana... I l'escola no ha de ser-ne aliena, sinó permetre i reconèixer que són eines igualment funcionals, vàlides i legítimes.